Jornades Internacionals:
La Convenció Europea vers les Dones amb Discapacitat
(el Treball, l’Economia i la Presa de Decisions)
.
Document a validar en les jornades internacionals: la convenció europea vers les dones amb discapacitat (el treball, l’economia i la presa de decisions)
Aquests quatre documents són els que et proposem per treballar i afegir el que consideris i a la vegada ens diguis el teu parè.
Primera sessió de treball: <<els drets de les dones com a garantia dels drets humans, l’aprofundiment democràtic i com a vector d’una societat més cohesionada>>.
En general, la legislació relacionada amb mesures de discriminació positiva vers les dones es queda força curta, i si parlem de les dones amb discapacitat encara més ja que en les seves possibles intervencions només sortim com una adjectivització més. No existeixen estadístiques de la població
Nosaltres pensem que la cultura social és androcentrista i una de les seves eines per discriminar és parlar de normalitat o normalització, tot el que està fora és vergonyós i indigne, nosaltres som unes dones més i, per tant, si tinguéssim cobertes les nostres necessitats no hauríem de perquè anomenar-nos, però és imprescindible perquè estem excloses totalment i necessitem la discriminació positiva inclòs en cotes per assegurar que hi som i que el fet de ser discapacitada o no estàndars no és cap vergonya, ni tampoc menyspreu productiu, si podem produir en allò que som aptes. Per això el dret no pot tractar aquest problema social des d’una perspectiva falsament neutral, sinó que els instruments legals han de reconèixer aquesta realitat per eliminar la desigualtat social que genera.
Per aconseguir la igualtat material, i no provocar una doble discriminació, s’ha de partir de les desigualtats socials existents. S’han de crear lleis que reconeguin les diferències sense que aquestes comportin desigualtats i que produeixin transformacions socials que incorporin els valors i els fets de les dones.
Perquè això succeeixi, les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, i també en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència per tal de poder avaluar el procés de transformació social i aplicar les mesures adequades per tal d’incidir positivament. Per tant, s’han de promoure estadístiques desglossades per sexe i discapacitat i analitzar-les amb l’objectiu de fer ressaltar la situació de les dones amb discapacitat i presentar un informe cada quatre anys per tal d’avaluar el progrés aconseguit i adaptar mesures per continuar caminant cap a la igualtat d’oportunitats.
Per exemple, en relació a la llei de la dependència de l’estat espanyol, l’Administració hauria de tenir en compte que aquesta llei, per la seva magnitud per aconseguir una major qualitat de vida i dignitat de les dones i les dones amb discapacitat, fos un dret subjectiu i universal. Entenen com subjectiu i universal que per rebre les prestacions o ajudes que tota persona amb discapacitat necessita, no es tinguin en compte les rentes de la persona. Si es tenen en compte aquestes rentes es cau en una contradicció ja que, sense voler, s’està incentivant que les dones amb discapacitat no treballin, no tinguin rendes i siguin dependents del sistema (sinó s’inserten laboralment i no tenen rentes, tindran prestacions, si tenen una vida laboral activa, no).
Les dones amb discapacitat també necessiten ortopèdia, adaptacions del mobiliari de la llar, habitatge accessible, ajuda per netejar allà on no poden, etc. Però, el fet de treballar de manera remunerada les exclou de certes prestacions econòmiques que han d’assumir amb la seva renta. El que acaba representant un greuge econòmic força considerable que pot donar lloc a que aquestes dones es plantegin si les convé treballar o no fer res i viure de les prestacions. Les lleis que propicien aquesta situació són perverses.
Si pensem en la sanitat pública veiem clarament com tothom, ric o pobre, té dret a una assistència sanitària gratuïta. Aquest si que es un dret subjectiu, com ho és l’educació. El quart pilar de la societat del Benestar és el desenvolupament de la llei de la Dependència, reivindicació iniciada però no aconseguida pel moviment de dones. Llavors, totes les dones amb discapacitat, haurien de gaudir de les ajudes perquè totes ho necessiten.
Per altra banda, les administracions públiques han d’adoptar les mesures necessàries per contrarestar la major incidència de la pobresa i l’exclusió social entre les dones i les dones amb discapacitat. Destinant els recursos econòmics, humans i infraestructurals necessaris per desenvolupar les xarxes socials de cooperació social i entitats d’inserció social, laboral, educativa, etc. específiques per a dones en situació d’exclusió social amb discapacitat.
Els governs han de desenvolupar i aplicar polítiques i programes dirigits a garantir que totes les dones i dones amb discapacitat gaudeixin dels drets socials bàsics i programes específics per col·lectius de dones especialment vulnerables i discriminades, que responguin a les seves necessitats. Per tant,
Segona sessió de treball: <<La contribució de les dones a nivell micro i macroeconòmic per l’assoliment d’un desenvolupament sostenible>>.
En general, la legislació relacionada amb mesures de discriminació positiva vers les dones es queda força curta, i si parlem de les dones amb discapacitat encara més ja que en les seves possibles intervencions només sortim com una adjectivització més.
Nosaltres pensem que la cultura social és androcentrista i una de les seves eines per discriminar és parlar de normalitat o normalització, tot el que està fora és vergonyós i indigne, nosaltres som unes dones més i, per tant, si tinguéssim cobertes les nostres necessitats no hauríem de perquè anomenar-nos, però és imprescindible perquè estem excloses totalment i necessitem la discriminació positiva inclòs en cotes per assegurar que hi som i que el fet de ser discapacitada o no estàndars no és cap vergonya, ni tampoc menyspreu productiu, si podem produir en allò que som aptes. Per això el dret no pot tractar aquest problema social des d’una perspectiva falsament neutral, sinó que els instruments legals han de reconèixer aquesta realitat per eliminar la desigualtat social que genera.
Per aconseguir la igualtat material, i no provocar una doble discriminació, s’ha de partir de les desigualtats socials existents. S’han de crear lleis que reconeguin les diferències sense que aquestes comportin desigualtats i que produeixin transformacions socials que incorporin els valors i els fets de les dones.
Perquè això succeeixi, les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, i també en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència per tal de poder avaluar el procés de transformació social i aplicar les mesures adequades per tal d’incidir positivament. Per tant, s’han de promoure estadístiques desglossades per sexe i discapacitat i analitzar-les amb l’objectiu de fer ressaltar la situació de les dones amb discapacitat.
Totes les administracions públiques haurien de realitzar, de manera periòdica, estimacions del valor econòmic del treball domèstic, en el que s’inclogués el de la cura de les persones, i s’informés a la societat dels seus resultats per tal de donar a conèixer la seva importància econòmica i social. Alhora s’hauria de comprometre a tenir en consideració el valor del treball domèstic en el disseny de les polítiques econòmiques i socials.
Les lleis haurien d’incorporar mecanismes efectius per afrontar les discriminacions de les dones amb discapacitat en l’àmbit laboral i provocar una nova organització del temps de vida i treball per caminar en relació a posar les bases per un nou contracte social de gènere.
Per altra banda, a l’Estat espanyol la LISMI recull en el seu article 38.1 l’obligació de les empreses amb més de 50 treballadors indefinits de contractar un nombre de discapacitats que no sigui inferior al 2% de la plantilla i els funcionaris de la Generalitat i Ajuntament de Barcelona el 5%. En relació a aquestes reserves s’ha d’assegurar que el 50% d’aquesta quota sigui assignada a dones amb discapacitat.
També a l’Estat espanyol el Real Decreto 364/2005 introdueix altres possibilitats a les quals poden acollir-se aquelles empreses que, pels motius previstos en l’esmentada normativa, no puguin complir amb aquesta quota de contractació directa, com són les anomenades mesures alternatives. Aquestes excepcions per a complir la normativa de la LISMI, no haurien de ser permeses i si ho són,haurien d’estar més controlades per no encobrir la segregació de treballadors i treballadores amb o sense discapacitat.
Les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, també en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència per tal de poder avaluar el procés de transformació social i aplicar les mesures adequades per tal d’incidir positivament.
També, haurien d’haver mesures d’obligat compliment per l’empresariat per millorar les instal·lacions i fer-les accessibles a les dones amb discapacitat.
Les administracions públiques haurien de contractar empreses per cubrir els seveis que externalitzin, quecomptéssin en les seves plantilles el 5% de treballadors amb discapacitat i que aquesta fos una condició d’obligat compliment per aconseguir la contractació.
El Departament de Treball hauria de controlar les mesures discriminatòries efectivament i rendir comptes al col.lectiu.
Els Sindicats haurien de tenir alguna treballadora amb discapacitat delegada que vetllés pels interessos del col.lectiu.
És del tot imprescindible que es creï i desenvolupi la professió d’assistència personal dotant-lo de pressupost econòmic si volem aconseguir una societat en igualtat d’oportunitats.
Les Empreses Financeres hauran de tenir l’obligatorietat de donar crèdits i/o microcrèdits. Aquests útlims sense devolució a dones amb discapacitat que vulguin posar el seu propi negoci.
Tercera sessió de treball: << L’accés de les dones i les dones amb discapacitat a la formació, l’educació i la cultura com a mitjà per millorar l’ocupació, la competitivitat i la ciutadania activa>>.
En general, la legislació relacionada amb mesures de discriminació positiva vers les dones es queda força curta, i si parlem de les dones amb discapacitat encara més ja que en les seves possibles intervencions només sortim com una adjectivització més.
Nosaltres pensem que la cultura social és androcentrista i una de les seves eines per discriminar és parlar de normalitat o normalització, tot el que està fora és vergonyós i indigne, nosaltres som unes dones més i, per tant, si tinguéssim cobertes les nostres necessitats no hauríem de perquè anomenar-nos, però és imprescindible perquè estem excloses totalment i necessitem la discriminació positiva inclòs en cotes per assegurar que hi som i que el fet de ser discapacitada o no estàndars no és cap vergonya, ni tampoc menyspreu productiu, si podem produir en allò que som aptes. Per això el dret no pot tractar aquest problema social des d’una perspectiva falsament neutral, sinó que els instruments legals han de reconèixer aquesta realitat per eliminar la desigualtat social que genera.
Per aconseguir la igualtat material, i no provocar una doble discriminació, s’ha de partir de les desigualtats socials existents. S’han de crear lleis que reconeguin les diferències sense que aquestes comportin desigualtats i que produeixin transformacions socials que incorporin els valors i els fets de les dones.
Perquè això succeeixi, les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, i també en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència per tal de poder avaluar el procés de transformació social i aplicar les mesures adequades per tal d’incidir positivament. Per tant, s’han de promoure estadístiques desglossades per sexe i discapacitat i analitzar-les amb l’objectiu de fer ressaltar la situació de les dones amb discapacitat.
S’ha de facilitar i promoure l’educació inclusiva a tots els nivells de l’ensenyament i impulsar valors més justos i solidaris per transformar la societat.
Les dones amb discapacitat han de poder optar a formacions d’alt nivell amb resultats pràctics que donin accés a llocs de treball satisfactoris i remuneradors que assegurin l’autonomia de la dona, la igualtat d’oportunitats i que potenciïn totes les capacitats de les persones.
Totes les administracions públiques haurien de realitzar, de manera periòdica, estimacions del valor econòmic del treball domèstic, en el que s’inclogués el de la cura de les persones, i s’informés a la societat dels seus resultats per tal de donar a conèixer la seva importància econòmica i social. Alhora s’hauria de comprometre a tenir en consideració el valor del treball domèstic en el disseny de les polítiques econòmiques i socials.
Les lleis haurien d’incorporar mecanismes efectius per afrontar les discriminacions de les dones amb discapacitat en l’àmbit laboral i provocar una nova organització del temps de vida i treball per caminar en relació a posar les bases per un nou contracte social de gènere.
Per altra banda, a l’Estat espanyol la LISMI recull en el seu article 38.1 l’obligació de les empreses amb més de 50 treballadors indefinits de contractar un nombre de discapacitats que no sigui inferior al 2% de la plantilla i els funcionaris de la Generalitat i Ajuntament de Barcelona el 5%. En relació a aquestes reserves s’ha d’assegurar que el 50% d’aquesta quota sigui assignada a dones amb discapacitat.
També a l’Estat espanyol el Real Decreto 364/2005 introdueix altres possibilitats a les quals poden acollir-se aquelles empreses que, pels motius previstos en l’esmentada normativa, no puguin complir amb aquesta quota de contractació directa, com són les anomenades mesures alternatives. Aquestes excepcions per a complir la normativa de la LISMI, no haurien de ser permeses i si ho són,haurien d’estar més controlades per no encobrir la segregació de treballadors i treballadores amb o sense discapacitat.
Les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, també en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència per tal de poder avaluar el procés de transformació social i aplicar les mesures adequades per tal d’incidir positivament.
També, haurien d’haver mesures d’obligat compliment per l’empresariat per millorar les instal·lacions i fer-les accessibles a les dones amb discapacitat.
Les administracions públiques haurien de contractar empreses per cubrir els seveis que externalitzin, quecomptéssin en les seves plantilles el 5% de treballadors amb discapacitat i que aquesta fos una condició d’obligat compliment per aconseguir la contractació.
El Departament de Treball hauria de controlar les mesures discriminatòries efectivament i rendir comptes al col.lectiu.
Els Sindicats haurien de tenir alguna treballadora amb discapacitat delegada que vetllés pels interessos del col.lectiu.
És del tot imprescindible que es creï i desenvolupi la professió d’assistència personal dotant-lo de pressupost econòmic si volem aconseguir una societat en igualtat d’oportunitats.
Les Empreses Financeres hauran de tenir l’obligatorietat de donar crèdits i/o microcrèdits. Aquests útlims sense devolució a dones amb discapacitat que vulguin posar el seu propi negoci.
Les dones amb discapacitat han de poder rebre una formació en autoestima, educació sexual i en matèria d’autodefensa.
S’ha de garantir a les dones amb discapacitat que segueixen una formació, un servei per tenir cura de la mainada o de les persones grans al seu càrrec, així com la possibilitat d’utilitzar mitjans de transport accessibles.
Les dones amb discapacitat han de ser formades de cara a la participació en els processos de decisió, en la presentació de candidatures i en la defensa dels seus drets.
Els nostres companys homes han de comptar amb programes socials que desenvolupin actituds, emocions de respecte i d’afectivitat vers les dones amb discapacitat.
Les dones i les dones amb discapacitat han de ser educades per no tolerar les situacions d’abús ni de violència, així com formades per a defensar-se, especialment en cursos d’autodefensa, i per fer valer els seus drets en cas de patir alguna d’aquestes situacions. A la vegada, els agressors han de sotmetre’s, obligatòriament, a programes específics per a agressor, així com accions de sensibilització sobre els problemes de les dones amb discapacitat.
El govern fomentarà la utilització de llenguatges no discriminatoris i primarà, en totes les seves convocatòries, cursos i subvencions, aquesta pràctica. L’Administració inclourà en els barems dels concursos de contractació d’empreses per a l’execució de serveis públics, l’ús d’una llengua no sexista ni androcèntrica entenen per androcèntrica també, les discriminacions de la llengua en quan a la discapacitat.
En els expedients de contractació per a la gestió indirecta de serveis públics, realitzada per l’Administració, s’hi inclourà una clàusula que reculli el compromís de no utilitzar imatges o missatges degradants i/o discriminatoris per a les dones i les dones amb discapacitat.
Els mitjans de comunicació han d’estar sensibilitzats de la necessitat de presentar imatges positives de noies i dones amb discapacitat i no mostrar-les com a víctimes o com a éssers excepcionals. Les dones amb discapacitat han de ser presentades en situacions de la vida quotidiana amb la mateixa importància que qualsevol altra persona: professionals, estudiants, mares, esportistes, etc.
Les dones, i sobretot els col·lectius amb més dificultats, han de tenir accés i participar en les diferents programacions de les administracions públiques d’activitats culturals o de lleure, i se n’han de tenir en compte les seves inquietuds, així com impulsar la seva participació també en els òrgans de decisió i gestió. Cal també una revisió i actualització de la presència de les dones i les dones amb discapacitat en la producció i participació en els diferents àmbits de la creació cultural, contemplant-ne les seves aportacions i valorant els seus sabers i experiències en els diversos àmbits històrics, culturals, intel·lectuals, científics i artístics. A més, la llei ha d’ajudar a canviar imaginaris i estereotips antics que fomentin actituds i comportaments sexistes, androcèntrics o jerarquitzadors, amb la presència, representació, creació, opinió i participació amb llibertat de les dones i les dones amb discapacitat tant en les gestions culturals com en les indústries i pràctiques.
Les parelles composades per un membre que sigui dona amb discapacitat han de ser valorades socialment com una forma generadora de relació positiva que comporta un exemple de bona convivència.
S’ha de valorar el paper exemplificador i educatiu que fa la dona amb discapacitat dins la societat pel fet d’acceptar i conviure amb la diferència.
Separar la formació i/o informació sexual de la reproductiva (àmbit de la salut) en les dones en general i més concretament en les dones amb discapacitat.
Considerar l’existència de la sexualitat i capacitat de seducció en la dona amb discapacitat en tots els àmbits (educatiu, social, familiar, etc.).
Trencar tabús i esquemes mentals alhora de parlar de sexualitat (seducció, masturbació, i altres pràcitques sexuals) vers les dones amb discapacitat perquè tinguin el dret o la garantia a rebre la mateixa informació i/o formació sexuals que qualsevol altra persona.
A Catalunya, totes les instal·lacions i transport han de ser accessibles segons el Decret 135/1995, de 24 de març, de desplegament de la Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques, i d'aprovació del Codi d'accessibilitat aprovada per la generalitat de Catalunya. En conseqüència s’ha de fiscalitzar i fer cumplir aquest decret.
S’han d’eliminar totes les barreres de comunicació que afecten a les dones amb discapacitats per les que encara és més difícil d’arribar a tots els llocs de la ciutat.
S’ha d’adequar els interiors de tots els vehicles de transport públic a la diversitat de les persones que els utilitzen, i específicament al transport de cotxets, cadires de rodes, etc.
S’ha d’oferir elements d’informació, orientació i identificació clars, entenedors i adaptats a tot tipus de discapacitat a totes les parades de les xarxes de transport públic.
Els centres d’acollida (i també els dels serveis socials d’emergència) han de permetre l’accés a les dones amb discapacitat i estar adaptats a tot tipus de discapacitat. També, han de ser accessibles les pressons i els centre educatius per a joves
Per poder avaluar el procés de transformació social i l’aplicació de les mesures adequades en relació al veritable accés de les dones i les dones amb discapacitat a la formació, l’educació i la cultura com a mitjà per millorar l’ocupació, la competitivitat i la ciutadania activa, les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, i també en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència.
Cuarta Sessió de Treball: <<L’accés de les dones i les dones amb discapacitat a l’autoritat del discurs, a la vida pública i a la gestió dels recursos naturals, socials i tecnològics>>.
En general, la legislació relacionada amb mesures de discriminació positiva vers les dones es queda força curta, i si parlem de les dones amb discapacitat encara més ja que en les seves possibles intervencions només sortim com una adjectivització més.
Nosaltres pensem que la cultura social és androcentrista i una de les seves eines per discriminar és parlar de normalitat o normalització, tot el que està fora és vergonyós i indigne, nosaltres som unes dones més i, per tant, si tinguéssim cobertes les nostres necessitats no hauríem de perquè anomenar-nos, però és imprescindible perquè estem excloses totalment i necessitem la discriminació positiva inclòs en cotes per assegurar que hi som i que el fet de ser discapacitada o no estàndars no és cap vergonya, ni tampoc menyspreu productiu, si podem produir en allò que som aptes. Per això el dret no pot tractar aquest problema social des d’una perspectiva falsament neutral, sinó que els instruments legals han de reconèixer aquesta realitat per eliminar la desigualtat social que genera.
Per aconseguir la igualtat material, i no provocar una doble discriminació, s’ha de partir de les desigualtats socials existents. S’han de crear lleis que reconeguin les diferències sense que aquestes comportin desigualtats i que produeixin transformacions socials que incorporin els valors i els fets de les dones.
Perquè això succeeixi, les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, i també en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència per tal de poder avaluar el procés de transformació social i aplicar les mesures adequades per tal d’incidir positivament. Per tant, s’han de promoure estadístiques desglossades per sexe i discapacitat i analitzar-les amb l’objectiu de fer ressaltar la situació de les dones amb discapacitat.
Segons el tant per cent de població que representem les dones amb discapacitat (d’un 8% a nivell mundial) hem de ser representades en tots els àmbits de la vida educativa, laboral, política, econòmica i de presa de decisions.
Les administracions públiques han de donar exemple introduint dones amb discapacitat en el percentatge que aquestes representin en els llocs de decisió.
La legislació ha de ser un instrument per les dones en general i les dones amb discapacitat en concret perquè els governs, ens locals i institucions promoguin mesures polítiques i econòmiques concretes i transversals, així com la seva avaluació i el seu seguiment, i que intervinguin en normatives i projectes en els quals hi hagi un pressupost destinat en els àmbits com els de la sanitat, l’educació, l’ocupació, la orientació i la formació professional, la seguretat social, l’urbanisme, la construcció, els mitjans de comunicació i el transport de cara a la inclusió social sistemàtica de les dones amb discapacitat.
Totes aquestes mesures polítiques i econòmiques han d’emprendre’s amb la participació de l’experiència de les dones amb discapacitat com a font necessària d’informació i de sensibilització destinades al públic en general, grups professionals (tal com professionals de la sanitat, arquitectura, assistència social, d’assessories policials, l’educació, ocupació, formació professional, món laboral i responsables polítics). Elles han de fer notar el principi segons el qual les dones amb discapacitat són mestresses de la seva vida i són, en primer lloc, caracteritzades per llurs capacitats, i fer comprendre llurs necessitats tant com els avantatges d’un enfocament transversal.
Les dones amb discapacitat han de tenir dret a participar en les polítiques i en les decisions de planificació i de disseny d’habitatges (mobiliari i estris de cuina adaptats), medi ambient (parcs accessibles i adaptats), de transport i de comunicació (accessibles i adaptades), i en el desenvolupament de la planificació territorial. A la vegada, també han de participar en el disseny i avaluació de l’assistència sanitària, per exemple, per adaptar taules ginecològiques, aparells de mamografia, bàscules, etc.
Les dones, i sobretot els col·lectius amb més dificultats, han de tenir accés i participar en les diferents programacions de les administracions públiques d’activitats culturals o de lleure, i se n’han de tenir en compte les seves inquietuds, així com impulsar la seva participació també en els òrgans de decisió i gestió. Cal també una revisió i actualització de la presència de les dones i les dones amb discapacitat en la producció i participació en els diferents àmbits de la creació cultural, contemplant-ne les seves aportacions i valorant els seus sabers i experiències en els diversos àmbits històrics, culturals, intel·lectuals, científics i artístics. A més, la llei ha d’ajudar a canviar imaginaris i estereotips antics que fomentin actituds i comportaments sexistes, androcèntrics o jerarquitzadors, amb la presència, representació, creació, opinió i participació amb llibertat de les dones i les dones amb discapacitat tant en les gestions culturals com en les indústries i pràctiques.
També, en els òrgans de decisió de les organitzacions de les persones amb discapacitat, tant governamentals com no governamentals, la presència de les dones amb discapacitat ha de ser paritària.
Les dones amb discapacitat han de ser formades de cara a la participació en els processos de decisió, en la presentació de candidatures i en la defensa dels seus drets
Les decisions de la dona amb discapacitat que fan referència a la seva família han de ser valorades amb el mateix grau d’importància que les de les altres persones.
Les eleccions en matèria de maternitat de les dones amb discapacitat ha de ser respectades. I, s’han de pendre mesures eficaces contra les esterilitacions forçades i contra les incapacitacions impulsades per interessos econòmics familiars.
Les dones amb discapacitat han d’assolir l’autonomia, la independència i la participació social compatibles amb una plena utilització de les seves capacitats.
Els mitjans de comunicació haurien d’estar sensibilitzats de la necessitat de presentar imatges positives de noies i dones amb discapacitat i de no mostrar-les coma víctimes o com a éssers excepcionals, presentant-les com unes dones més en situacions de la vida quotidiana amb la mateixa importància que qualsevol altra persona: professionals, estudiants, mares, esportistes, etc.
S’ha de reconèixer com a situacions d’abús i/o violència vers les dones amb discapacitat les situacions negligents d’abandonament físic o emocional a la que sovint són sotmeses.
De la mateixa manera, s’ha d’evitar que els problemes comunicatius d’algunes dones amb discapacitat infravalorin la veracitat o la percepció de credibilitat del seu discurs quan estan denuncian qualsevol tipus d’agressió o abús.
Per garantir l’accés de les dones i les dones amb discapacitat a l’autoritat del discurs, a la vida pública i a la gestió dels seus recursos naturals, socials i tecnològics, les dones han de ser visivilitzades anomenant-les, i comptant-les amb estadístiques separades per gènere i discapacitat, i també, en els observatoris s’han de poder tenir dades en quant a gèneres i especificitat de la diferència.
